El meu metabolisme fa coses molt estranyes. Avui, per exemple, quan he sortit de casa, m’ha agafat un atac incondicional de bon humor. Tant és així que m’he passat tot el trajecte del pis al metro somrient a tothom: les mares m’han pres per pedòfil, els ancians per drogoaddicte i el meu reflex per capullo. La cosa ha anat a més, fins a tal punt que quan al metro una noia m’ha cedit el pas li he replicat un “Gràcies Guapa!” que ha fet que s’allunyés de mi a un radi major de 100 metres. El riure exacerbat m’ha provocat ganes d’anar al bany, i m’he hagut de dirigir a l’últim vagó, on tothom s’hi posa per pressa. L’univers s’organitza en dos tipus de persones: les que s’interposen entre les dues portes del metro per tal que no s’escapi i les que no. Jo sóc de les primeres. I collons, quin mal m’he fet. Però ha valgut la pena. Quan hem sortit, al pujar les escales, un britànic s’ha enfadat amb un americà després de xocar; ambdós argumentant que anaven pel carril correcte; el dret. Jo estava de tant bon humor que no he pogut evitar posar-me a riure encara més. Llavors s’han girat i m’han insultat a l’uníson.
És difícil ser feliç.
