05 octubre, 2014

Trasllat


Trasllat. En tres anys he viscut en tres llocs diferents: del barri del Fort Pienc als carrers de Gràcia, i d'allà al barri de la globalització; Sagrada Família, amb els seus locals xinesos, russos, paquistanesos... I els canvis sempre són bons. Des de fa un temps, en lloc d'escriure aquí, ho faig Aquí. És més còmode i em permet jugar amb més varietat lingüística. Segueixo, com sempre, al "Parlem de Cinema" de l'edició impresa de la revista Cambrils.

16 març, 2014

Primavera




M'he dit que a la merda el fang, que joder, només és sorra i aigua i pedra i calç. I que m'és igual el verd. El llim de l'herba mullada que em frega els pantalons. Que el flaire obcecat queda enrere. I que estripar-me les genolleres i fer-me sang és avui més bonic que ahir. Perquè torna a ser primavera. I que no, que encara no ho és, però el sol ja escalfa com a tal. I quan fa vent fot fred, però a la merda el jersei. I a la merda les monedes que rellisquen per la butxaca. Que avui tanco els ulls i els núvols m'expliquen històries. El dia és incòlume i la nit anònima. I aquest instant, l'impàs perfecte.

09 febrer, 2014


07 febrer, 2014

El hambre mata en la sombra


El hambre mata en la sombra por MansUnides


El contexto. De la ficción al cine directo.

Manos Unidas organiza un año más el festival de clipmetrajes Tu punto de vista puede cambiar el mundo. El tema de esta edición es El desafío del hambre en el mundo. En éste, se propone la creación de clipmetrajes de un minuto de duración que reflexionen sobre el concepto del hambre en el mundo, con un trasfondo e intención de sensibilización que promueva el cambio.

Nos ofenden y disgustan las campañas de concienciación que basan su discurso en mecanismos narrativos propios de la ficción, el uso de actores, la tendencia al espectáculo.

Convencidos de la indiferencia con que se reciben los mensajes a través de los medios, nuestra propuesta pretende mover conciencias mediante la exposición de un minuto de realidad sin cortinas. Nuestro objetivo es forzar al espectador a ejercer una mirada observacional y directa. Sin artificios.

El clipmetraje. ¿Qué acabas de ver?

Según el Proyecto Hambre de las Naciones Unidas, alrededor de 24.000 personas mueren cada día a causa de la hambruna o falta de alimentos y recursos. El hambre en el mundo es una realidad.

Esto es lo más básico que hemos podido reflejar de esa realidad.

El hambre.

Acabas de ver un pez morir por falta de recursos. Sin artificio, ni mecanismo ficcional alguno.

El propósito. ¿Cuál es el discurso?

Proponemos una concienciación (a nivel general y doméstico) alrededor de la compra y consumo de alimentos que pasa por alentar el comercio justo y un consumo responsable de comida. Creemos que la única vía posible para erradicar el hambre en el mundo es mediante la integración dentro de los patrones culturales y sociales de conductas responsables. Con ese motivo el mensaje directo pretende generar una reacción y abrir un debate en torno a la importancia que se le da a este problema.

Más allá del discurso entorno a la necesidad de una actuación masiva por la erradicación del hambre, nuestra propuesta abre otro tipo de debates relacionados con los medios de comunicación y las tecnologías de la información. Luchamos contra la indiferencia.

26 gener, 2014

Telepizza



És una sensació molt especial. Et programen en un horari d’entregues instantànies escampades per tota la ciutat. Cada una d’elles correspon a una zona propera a una de les cuines. El moment d’entrega és el previst. Ni un minut més tard, ni un minut més aviat. Truquen al timbre i un tiu una mica més gran que jo em deix les patates, la beguda i la pizza familiar individual –el millor concepte– al terra. I jo li pago. Com un matí de reis. Com un regal de remitent anònim. Com la millor porqueria.

Avui he descobert que Telepizza accepta comandes per internet. És un bon moment per als somiadors. Mai ho havíem tingut tant fàcil.

19 gener, 2014

21



Arribar als 21 anys amb el mateix nivell d'incontinència urinària que d'incontinència verbal. No ho sé. Potser m'estic fent gran.

De Gràcia a Sagrada Família no hi ha tantes passes com m'havien dit. Segueix sent Barcelona, i segueix sent un pis d'estudiant(s). Em sorprenc netejant la tassa del vàter més sovint, anant a dormir una mica més aviat i comprovant masses vegades que tingui les claus a la butxaca de l'anorac. Els tuppers de la mare es fan petits a la nevera, ara que la tinc per mi sol. El llit es fa gran. I el silenci. Joder, el silenci.

L'he après a pal·liar amb els CDs que guardava a l'habitació del poble. Em vaig començar enduent els que millor quedaven al rebedor d'un pis de 60 metres quadrats. Però a poc a poc comença a molestar-me menys que els de la Oreja de Van Gogh quedin per sobre l'escriptori. De nou, crec que m'estic fent gran.

Fa deu dies que sóc major d'edat a escala mundial. A escala universal. I el món mai m'havia semblat tan gran. I jo tan petit. Tot plegat m'engresca. I a la vegada em fa sentir força impotent. Vull viatjar més.

Però ei, els Lumière van gravar deu vegades l'arribada del tren a l'estació fins que el pla els va quedar tal i com l'havien somiat. Tal i com l’havien concebut. Tenien a les mans la puta eina per fer cinema, i els va costar infinits intents anar a tombar. I aquí estem nosaltres. I aquí estic jo. Exprimint la història al límit, perquè cada pla que gravi surti una mica més millor.

El més important? No apagar la càmera. Perquè el dia que ho fem deixaran de passar-hi coses al davant.

21 anys.

14 desembre, 2013

Oda als perdedors (tots, de tant en tant)



Encara que diguéssis que estaries bé no ho estàs, carinyo.
Encara que vas dir que no ploraries, mai he vist tantes llàgrimes.
Està bé, del tot bé: tots hem fet les mateixes coses per aquells que no es mereixien ni la nostra atenció, ni el nostre temps.

Senzillament odies veure que no ets el superheroi que se suposava que havies de ser. No passa res! Ho deixarem passar aquesta vegada. Ens limitarem a aixecar les mans i a dir que tots som perdedors en aquest joc. Al menys, ara ja no ens queda res més.

Encara que vas dir que el noi era maco, era del tot desagradable.
I encara que diguéssis que estaves bé, avui no has sortit de la teva habitació.
Les persones grans senten coses grans: plorem, i ballem, i mentim, i ens en riem, i sortim, i quan ho fem ens sentim bé; perquè això és el que se suposa que som, i sentim.

Senzillament odies veure que no ets el superheroi que se suposava que havies de ser. No passa res! Ho deixarem passar aquesta vegada. Ens limitarem a aixecar les mans i a dir que tots som perdedors en aquest joc. Al menys, ara ja no ens queda res més.


Ens limitarem a aixecar les mans i a dir que tots som perdedors en aquest joc. Al menys, ara ja no ens queda res més.